LLOBET I ARNAN, FRANCESC

(Granollers, 1924 - 2012)

Alcalde de GRANOLLERS:
26-07-1963  -  09-04-1979

Veterinari. Fill de Josep Llobet, que era el veterinari municipal de Granollers, cursà estudis de batxillerat a l’Institut de Segon Ensenyament de Granollers i després estudià veterinària a Saragossa. Posterioment va exercír de veterinari a Granollers i va ser director del Centre d’Inseminació Artificial de Ramaderia i director tècnic de l’Agrupació Provincial de Criadors de Bestiar Selecte. Persona molt coneguda per l’exercici de la seva professió i per les activitats esportives en les quals destacà, entre d’altres el rècord de Catalunya de llançament; va ser-li atorgada la medalla del mèrit atlètic de la Federació Catalana d’Atletisme. Va formar part del Frente de Juventudes i de la Centuria Ramiro Ledesma, i fou un convençut militant de FET y de las JONS. Va entrar a l’Ajuntament de Granollers en la renovació del 2 de febrer de 1958 estretament vinculat a l’alcalde Font i Llopart*, i va continuar com a regidor en les renovacions de 5 de febrer de 1961 i de 2 de gener, quan Joaquím Trullàs* va substituir Font i Llopart. El 26 de juliol de 1963 va substituir de manera provisional Joaquim Trullàs en el càrrec d’alcalde, després d’haver-se mostrat com un dels més durs opositors a Trullàs. El 18 de març de 1964 va ser nomenat alcalde, càrrec en el qual continuà en les renovacions de 5 de febrer de 1967, 7 de febrer de 1971 i 3 de febrer de 1974 i fins al traspàs de poders al nou alcalde, Rafael Ballús*, elegit democràticament el 1979. També va ser president del Casino de Granollers (1958-1960). Durant el seu mandat d’alcalde, continuà la fidelitat al règim en una línia semblant a la de Font i Llopart, per bé que amb un tarannà dialogant i per tant molt diferent del d’aquell. Continuà avalant la línia de creixement urbanístic de la ciutat, cosa que provocà, tanmateix, un cert desequilibri territorial del seu planejament. Cal destacar que s'urbanitzà el carrer de Girona i es posà en funcionament la nova estació de la línia de França; s’enderrocà l’antiga caserna i al seu lloc es construí el mercat de Sant Carles; es construí l'ambulatori a la casa Molina; es van inaugurar diversos edificis públics, les piscines descobertes i l’Institut Mixt de Segon Ensenyament al carrer Roger de Flor, a més d’altres escoles públiques; es traspassà el servei d’abastament d’aigües a l’empresa Sorea i es connectà amb el subministrament d’Aigües del Ter, i s'inaugurà el parc Torras Villà. Va poder evitar que l’antiga seu de la Unió Liberal passés finalment a mans de l’Estat, municipalitzant l’edifici i el terreny i fent construir posteriorment el nou estatge del Museu de Granollers, malgrat que una part se segregà per convertir-se en un altre equipament públic que actualment pertany a la Generalitat. Essent ell alcalde, en els moments de la Transició, la revista Vallés es convertí en Revista del Vallès. Va haver de fer front a situacions força compromeses per la creixent oposició al règim franquista. Entre d’altres, cal fer esment del conflicte entre Vallés i Granollers, Comunitat Cristiana, els recitals dels membres de la Nova Cançó Catalana, la creació del Teatre de l’Associació Cultural (TAC) i dels Premis Granollers de Teatre, les activitats de la clandestina Assemblea de Catalunya, especialment durant les accions del setembre de 1972, novembre de 1973 i juny de 1975, i les manifestacions que tingueren lloc al final del franquisme i durant els primers anys de la transició, o les activitats ja permeses o mig permeses de l’esmentada Assemblea de Catalunya i la presentació de partits i mítings electorals de diverses opcions ideològiques. L’actitud de Llobet i Arnan va ser, malgrat que no va amagar mai les seves conviccions falangistes, de procurar entaular diàleg amb l’oposició, convençut que els temps marcaven unes altres perspectives polítiques. Des de 1958 també va ser diputat provincial (primer nomenat pel ministre de la Governació en representació d'Entitats i des del 1964 nomenat en ésser batlle de Granollers, cap del partit judicial). El 25 de febrer de 1977 fou nomenat vicepresident de la Corporació i, quan Samaranch fou nomenat ambaixador a l'URSS, va exercir de president de la Diputació de Barcelona del 16 de juliol al 24 d'octubre de 1977. Retirat de les tasques públiques, continuà sent fidel als seus principis, però amb una posició força silenciosa en relació amb la política actual. (JGA)